Fonaments de dret

Aquest web conté els textos consolidats de la normativa comptable i de la normativa d’auditoria de comptes, publicades en català i en castellà en els diaris i butlletins oficials. Quant al sector públic, aquests textos inclouen únicament la normativa de comptabilitat local.

Els textos consolidats que oferim no tenen caràcter oficial ni substitueixen la informació publicada en els diaris i butlletins oficials, que són els únics instruments que donen fe de la seva oficialitat i autenticitat.

NORMATIVA ESTATAL PUBLICADA EN EL BOE EN CATALÀ

Fonaments

●  La Constitució espanyola, en el seu preàmbul, proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions». En l’article 3.1 declara que «el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat.»; en l’article 3.2, que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.» i, en l’article 3.3, que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Acaba en la seva disposició final manifestant que la Constitució «serà publicada també en les altres llengües d’Espanya».

(Constitució. BOE núm. 311, de 29/12/1978 i publicada en llengua catalana per l’Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado)

● L’Estatut d’autonomia de Catalunya, en l’article 6.1, declara que «la llengua pròpia de Catalunya és el català» i, en l’article 6.2, que «el català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les».

(Llei orgànica 6/2006. BOE núm. 172, de 20/07/2006 i BOE, Suplement en llengua catalana núm. 16, de 21/07/2006) i (STC 31/2010, del 28/06/2010. BOE núm. 172, de 16/07/2010)

● L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears declara, en el seu preàmbul, que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.»; en el seu article 4.1, assenyala que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial» i, en l’article 4.3, que «les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears».

(Llei orgànica 1/2007. BOE núm. 52, de 01/03/2007 i BOE, Suplement en llengua catalana núm. 9, de 16/03/2007)

● L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana declara, en el seu article sext, apartat 1, que «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià»; en l’apartat 2, que «l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer- los i a usar-los»; en l’apartat 3, que «la Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües» i, en l’apartat 5, que “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.»

(Llei orgànica 5/1982, modificada per la Llei orgànica 1/2006. BOE núm. 86, de 11/04/2006, BOE Suplement en llengua catalana núm. 9, de 17/04/2006 i BOE, Suplement en valencià num. 3, de 01/06/2006. El text d’aquests paràgrafs que recollim és idèntic en els dos suplements del BOE.)

● D’acord amb el Diccionari de la llengua catalana, el Diccionari normatiu valencià, el Diccionario de la lengua española i el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua , els termes «català» i «valencià» identifiquen la mateixa llengua.

□  «català

3 1 m. [LC] [FL] Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.»

(Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans)

□  «català

2.m. LING. Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.»

(Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua)

□  «catalán

4. m. Lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón.»

(Diccionario de la lengua española. Real Academia Española)

□  «valencià

2 6 m. [FL] Al País Valencià, llengua catalana»

(Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans)

□  «valencià

2. m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.»

(Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua)

□  «valenciano

6. m. Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.»

(Diccionario de la lengua española. Real Academia Española)

«6. És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i les Illes Balears,»

(Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, aprovat per l’Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 9 de febrer del 2005)

● La Llei orgànica 6/1985, del poder judicial, en el seu article 231, apartat 2, disposa que «els jutges, els magistrats, els fiscals, els secretaris i la resta de funcionaris de jutjats i tribunals també poden fer servir la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma, si cap de les parts s’hi oposa al·legant que la desconeix, fet que pot produir indefensió», en el seu apartat 3, que «les parts, els representants i els que els dirigeixin, així com els testimonis i els perits, poden fer servir la llengua que sigui també oficial a la comunitat autònoma en el territori de la qual tinguin lloc les actuacions judicials, tant en manifestacions orals com escrites» » i, en el seu apartat 4, que «les actuacions judicials realitzades i els documents presentats en l’idioma oficial d’una comunitat autònoma tenen plena validesa i eficàcia sense necessitat de traducció al castellà. S’ha de procedir d’ofici a la seva traducció quan hagin de tenir efecte fora de la jurisdicció dels òrgans judicials situats a la comunitat autònoma, excepte si es tracta de comunitats autònomes amb llengua oficial pròpia coincident. També s’ha de procedir a la seva traducció quan així ho disposin les lleis o a instància de part que al·legui indefensió».

(Llei orgànica 6/1985, BOE núm. 157, de 2/071985 i BOE,Suplement en llengua catalana núm. 7, de l’any 1985, modificada per la Llei orgànica 16/1994, BOE núm. 268, de 09/11/1994 i BOE Suplement en llengua catalana núm. 16, de l’any 1994)

● La Llei 39/2015, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, en el seu article 15, apartat 1, disposa que «els interessats que es dirigeixin als òrgans de l’Administració General de l’Estat amb seu al territori d’una comunitat autònoma poden utilitzar també la llengua que hi sigui cooficial. En aquest cas, el procediment s’ha de tramitar en la llengua escollida per l’interessat. Si concorren diversos interessats en el procediment, i hi ha discrepància quant a la llengua, el procediment s’ha de tramitar en castellà, si bé els documents o testimonis que requereixin els interessats s’han d’expedir en la llengua que aquests escullin» i, en el seu apartat 3, que «l’Administració pública instructora ha de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efecte fora del territori de la comunitat autònoma, i els documents dirigits als interessats que així ho sol·licitin expressament. Si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no cal traduir-los».

(Llei 39/2015, BOE núm. 236, de 02/10/2015 i BOE, Suplement en llengua catalana al núm. 236, de 02/10/2015)

Regulació

● El Reial decret 489/1997, de 14 d’abril, sobre publicació de les lleis en les llengües cooficials de les comunitats autònomes juntament amb l’Ordre de 21 d’abril de 1998, del Conveni de col·laboració entre l’Administració general de l’Estat i la Generalitat de Catalunya per a la publicació de les lleis en llengua catalana, han regulat la publicació en llengua catalana de les disposicions generals amb rang de llei i de les «altres disposicions de caràcter general». El conveni esmentat però, restà extingit el 2 d’octubre de 2020, per aplicació de la disposició addicional vuitena de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic.

(Real Decreto 489/1997. BOE núm. 92, de 17/04/1997, Orden de 21/04/1998, del Ministerio de la Presidencia. BOE núm. 99, de 25/04/1998 i dogc.gencat.cat › arxius › CO-01-98-BOE)

Realitat actual

La Constitució i els estatuts d’autonomia proclamen el caràcter oficial de la llengua pròpia dins cada comunitat autònoma, conjuntament amb el castellà. Alhora, la Llei orgànica del poder judicial i la Llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques regulen el dret de l’ús de les llengües oficials, dins cada comunitat autònoma, pel que fa a les actuacions judicials i als procediments que cal tramitar davant els òrgans de l’Administració General de l’Estat.

El cert, però, és que la normativa estatal –i la resta d’instruments jurídics d’aplicació– que es publica en català és incerta, incompleta i insuficient, a l’hora de fer real el caràcter oficial del català, com proclamen la Constitució i els estatuts d’autonomia, i de fer-ne possible l’ús normal dins els àmbits judicial i administratiu que regulen la Llei orgànica 6/1985 i la Llei 39/2015.

Pel que fa en concret a la normativa comptable, el buit més determinant és el de les resolucions de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), que es publiquen, en el BOE, exclusivament en castellà, tot i tractar-se de «disposicions de caràcter general». Les resolucions de l’ICAC són, a més, l’instrument principal de desplegament de la normativa comptable d’aplicació general a totes les empreses, tant individuals com societàries, i a les entitats sense fins lucratius. Cal dir a més, que la doctrina comptable emesa per l’ICAC en les seves respostes a consultes, es publica en el BOICAC, exclusivament en castellà.

Quant a la normativa d’auditoria de comptes, el gruix de les seves regulacions es concentra en les Normes internacionals d’auditoria adaptades per a llur aplicació a Espanya (NIA-ES), les quals es publiquen, mitjançant resolucions de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), en el BOE, exclusivament en castellà, tot i tractar-se, també, de «disposicions de caràcter general». Cal dir a més, que la doctrina d’auditoria de comptes emesa per l’ICAC en les seves respostes a consultes, es publica en el BOICAC, exclusivament en castellà.